Jo als meus avis mai els he arribat a conèixer. El darrer de tots se'n va anar dos anys abans de néixer jo, o sigui que...
Però curiosament, m'enrecordo de petit que quan els meus pares em renyaven per quelcom, jo fugia corrents i cridava als meus avis. Potser si que des d'algun lloc em sentien. Però jo a ells mai. Així que mira, aquesta sort has tingut :-)
Et donc tots els meus ànims. Com diu aquella cançó: seguiré lluitant enmig la fredor, com una flor que neix en el desgel...
Salut!